El primer diari que vaig trobar a Berlín va pertànyer a Gudrun L. una nena (o una noia) de Schöneberg que escrivia gairebé cada dia. Comença en 1939 i acaba en 1944. Em costava molt entendre què hi deia perquè estava escrit en una Sütterlin molt geomètrica (la Sütterlin és una cal·ligrafia que es va deixar d’utilitzar després de la guerra). Gudrun descriu la seva vida amb anotacions que semblaven destinades a marcar el dia, a situar-lo amb precisió, com qui deixa un senyal per a no perdre’l. Entremig, de tant en tant, ens explica fets anodins (el menjar, la quantitat de carbó que han cremat, els deures que li han manat fer), que només al final del diari —per acumulació i llegint entre línies—, adquireixen sentit.
No ho vol escriure, no ho fa mai explícit, potser perquè reconèixer-ho llegir-s’ho d’un mateix seria massa gros, però té por. La guerra avança i la propaganda, de vegades, no pot amagar els nervis dels grans, els rumors o la intuïció d’una nena que ja no ho és tant. Desconec si Gudrun va deixar altres diaris. Podria ben ser que fos l’única cosa que es conserva d’ella. (Gudrun, tinc el teu diari. El guardaré mentre pugui ).
L’únic que he trobat sobre ella és que va participar en algunes obres de teatre amateur a Berlín Oriental i que després va treballar de mestra. El diari de Gudrun estava en una caixa plena de llibres vells, semblava que algú havia buidat una biblioteca escolar. Eren entre els exemplars que ja no es posarien a la venda, els que els ferrovellers no han aconseguit vendre als antiquaris, a punt de ser venuts a pes per al reciclatge.
Una bona amiga descriu la supervivència de materials i obres a partir d’aquesta escala: empreses de buidatges de pisos, botigues d’antiquaris i museus. M’agrada quan, a més, tanca el cercle i diu que els fons dels museus també s’acabaran venent, que hi ha massa museus, que guardem massa coses i que el bon manteniment de totes aquestes col·leccions és inassumible. Diu que arribarà el dia que moltes peces que tornaran a mans d’antiquaris, que l’excés farà que arribin als drapaires i que d’aquí al contenidor del reciclatge només hi ha una passa. És la veritable història de l’art, diu.