Sobre el blog

El primer diari que vaig trobar a Berlín va pertànyer a Gudrun L. una noia que escrivia unes poques línies cada dia. Comença en 1939 i acaba en 1944. Em costava molt llegir-lo perquè estava escrit en una cal·ligrafia que es va deixar d’utilitzar després de la guerra. Descrivia la seva vida amb anotacions que semblaven destinades a fixar el dia, a marcar-lo amb precisió, com qui deixa un senyal per a no perdre’l. De tant en tant descriu fets anodins (el menjar, la quantitat de carbó que han cremat, els deures que li han manat fer), que només al final del diari adquireixen sentit, per acumulació i llegint entre línies. No ho vol escriure, potser perquè reconèixer-ho seria massa gros, però té por. L’única cosa que he trobat sobre ella és que va participar en algunes obres de teatre amateur a Berlín Oriental i que després va treballar de mestra. El diari de Gudrun estava en una caixa plena de llibres vells, semblava que algú havia buidat una biblioteca escolar. Eren entre els exemplars que ja no es posarien a la venda, els que els ferrovellers no han aconseguit vendre als antiquaris, a punt de ser venuts a pes, per a reciclar. Una bona amiga descriu la supervivència de materials i obres a partir d’aquesta escala: empreses de buidatges de pisos, botigues d’antiquaris i museus. M’agrada quan, a més, tanca el cercle i diu que els fons dels museus també s’acabaran venent, que guardem massa coses y que un bon manteniment de tot plegat és inassumible. Diu que arribarà el dia que moltes peces que tornaran a mans d’antiquaris, que per excés arribaran als drapaires i que d’aquí al contenidor del reciclatge només hi ha una passa. És la veritable història de l’art, diu. Desconec si Gudrun L. va deixar altres diaris. Podría ben ser que fos l’única cosa que es conserva d’ella